Até sempre, Alexandre | Fins sempre, Alexandre
Sempre fun moi negado co futbolín. Mais a miña adolescencia non tería sido a mesma sen ese invento. En abril, xogarémoslle unha na súa honra.
Extraído da web oficial de Modesto Fraga Moure:
"A iso das once da mañá, coñecín a dramática noticia a través da chamada apenada e sentida dun bo amigo, o xornalista Santi Garrido. Desde entón non teño folgos de escribir, nin de falar, nin sequera de respirar. Foise o amigo, o exemplo moral, a principal atalaia dos fisterráns no mundo enteiro. E foise en silencio, sen que ninguén se enterara, tal como sempre vivíu: a modiño, discreta e dignamente."
"El foise sen facer ruído. Pero foise sabendo que os fisterráns, a súa Fisterra amada e, ás veces, tan inxusta, por fin, decidira apertalo cos brazos ben abertos. E iso é unha maneira feliz de despedirse. De bicar a terra. De disputar, nun man a man, a derradeira partida."
Extret de la web oficial de Modesto Fraga Moure:
"Cap a les onze del matí , he conegut la dramàtica notícia a través de la trucada apenada i sentida d'un bon amic, el periodista Santi Garrido. Des de llavors no tinc forces per a escriure, ni per a parlar, ni tan sols per a respirar. S'en ha anat l'amic, l'exemple moral, la principal talaia dels fisterrans al món sencer. I s'en ha anat en silenci, sense que ningú se n'adonés, tal i com sempre va viure: a poc a poc, discreta i dignament.
"I s'en ha anat sense fer soroll. Però s'en ha anat sabent que els fisterrans, la seva Fisterra amada i, de vegades, tan injusta, per fi, havia decidit abraçar-lo amb els braços ben oberts. I això és una manera feliç d'acomiadar-se. De besar la terra. De disputar, en un mà a mà, la darrera partida."
chuzame -
2007-02-11 at 8.37 pm
ayer jugue
al futbolin
hace tiempo
que no lo hacia.
que coincidencia…
2007-02-14 at 11.00 pm
Eu tamén pasei pola etapa-futbolín e moi ben o teño pasado. Perdía moitas veces pero compensaba o divertimento.
Unha aperta grande.
2007-02-15 at 11.31 am
Joan Barril, para min xa un clásico:
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=380130&idseccio_PK=1006&h=070215
“La glòria en una taula
Probablement no coneixerem mai el nom de l’inventor de la cadira, del patinet o del gintònic. Però m’assabento per aquest diari que el futbolí no va néixer per generació espontània, sinó que va ser concebut als 17 anys per un senyor que va voler dir-se Alejandro Finisterre. El senyor Alejandro ha fet honor al seu cognom i ha decidit posar fi al seu pas per la terra. Som molts els que li devem alguna cosa a aquest inventor precoç. Si els nostres pares ens van donar la vida, el senyor Alejandro ens va donar l’oci, el companyerisme, la victòria de l’esport sense embrutar-nos de fang. Aquell home va fer que faltar a l’escola fos un acte noble i que certs bars deixessin de ser antres de perdició per convertir-se en ateneus de la fraternitat adolescent. Va inventar futbolistes que no es lesionaven i que sempre estaven a la seva alineació, muts, valents, barats i respectuosos amb els seus entrenadors.”
2007-02-19 at 8.03 pm
Moitísimas grazas polo teu recordatorio, tan sentido e sincero, a prol de Alejandro Finisterre. Como fisterrán douche as grazas en nome de todo o pobo de Fisterra (que tamén era o de Alejandro), e como amigo del, a miña máis emotiva gratitude. Un cordial saúdo desde este confín atlántico.