Holywater Rock & Roll

Podedes ver todas as fotos no álbum Holywater 04.09.
Podeu veure totes les fotos a l’àlbum Holywater 04.09.

Os Holywater do Monasterio de onte eran moi diferentes aos de hai cinco anos alá por Marina. Polo medio, perdéralles bastante a pista, por primeira vez desde aquel prototipo de Ricardo e Saqués.

Alá estaba aquel arxentino imponente, Khatru, cando eu aínda non me afixera a ver ao Diego. A sala quentaba suficientemente o ambiente; non tardaron moito en poñer o aire acondicionado a tope xusto por riba da cabeza de Luis.

Teño que dicir que gocei como un anano, coma sempre. O que notei, e non sei se o saberei expresar, é que o “rango cañeiro-íntimo” se estreitou moitísimo dende a última vez que os vira en directo. E se facemos unha media nese rango, o listón sube cara o Rock & Roll. Moita rabia, moita endorfina descargada en directo con Ricardo apoiado costas con costas co Khatru. Martín movíase máis ca nunca. Para Luis nunca foi (digo eu) tan pequena a diferenza entre os míticos Disappointment e este grupo de pedaliños. Porque unha cousa que se pode observar é que as pedaleiras de Martín e Ricardo multiplícanse cos anos.

Dúas impresións se complementan (ou contradicen) en Holywater hoxe. Por unha banda a perda do extremo íntimo fai que o de onte fora o primeiro concerto no que non se me puxeron os pelos de punta. Claro que eu tamén cambiei, quizais aquela sensibilidade adolescente era cousa de adolescere. Por outra banda, se me cingo por un momento ao disco e esquezo o directo, hai un fino fío que conecta Tranquility co espírito das dúas maquetas, saltando Handle With Care e Sides. Escoitando Tranquility onte na cama tiña unha certeza semi-onírica de estar deitado no sofá do salón da casa de Lugo, e eu ter 16 anos, claro.

Se cadra é como a vida dunha persoa, e a vellez de Holywater parécese á súa infancia. Non quixera que soara a cousa a crítica destructiva. Aínda sigo sen entender porque este grupo non está na primeira liña das preferencias indies, se é que esta condenada etiqueta quere dicir algo. Porén, teño o regusto amargo de pensar que o mellor de Holywater xa foi tocado. E todo (e se se me permite o desafogo) pola incultura musical desta sociedade que non cataliza aos seus artistas e que fai a Lucía cantarlle o Himno Galego a Feijoo e Rajoy porque eles non o saben. Non ten moito que ver co tema este último detalle (ou si), mais se non o digo rebento.

Els Holywater del Monasterio d’ahir eren molt diferents d’aquells de fa cinc anys allà per Marina. En aquests anys, els havia perdut una mica de vista, per primer cop des d’aquell prototip de Ricardo i Saqués.

Hi havia aquell argentí imponent, Khatru, quan jo encara no m’havia acostumat a veure el Diego. La sala escalfava prou l’ambient; no van trigar molt a engegar l’aire condicionat al màxim just per sobre del cap d’en Lluís.

He de dir que vaig gaudir com un nen petit, com sempre. El que he notat, no sé si ho sabré expressar, és que el “rang canyer-íntim” s’ha estretat moltíssim des de l’últim cop que els havia vist en directe. I si fem una mitja d’aquest rang, el llistó puja clarament cap al Rock & Roll. Molta ràbia, molta endorfina descarregada en directe amb en Ricardo recolzant-se esquena amb esquena amb el Khatru. El Martín es movia més que mai. Per al Lluís (crec jo) mai no ha estat tan petita la diferència entre els mítics Disappointment i aquest grup de pedalets. Perquè una cosa que es pot observar és que les pedaleres de Martín i Ricardo es multipliquen amb els anys.

Dues impresions es complementen (o contradiuen) a Holywater avui. Per una banda la pèrdua de l’extrem íntim fa que el d’avui hagi estat el primer concert que no em va posar els pèls de punta. És clar que jo també he canviat, potser aquella sensibilitat adolescent era cosa d’adolescere. Per una altra banda, si em cenyeixo per un moment al disc i oblido el directe hi ha un fil prim que connecta Tranquility amb l’esperit de les dues maquetes, tot saltant Handle With Care i Sides. Escoltant Tranquility ahir al llit tenia una certesa semi-onírica d’estar estirat al sofá de la meva casa de Lugo, i jo tenir 16 anys, és clar.

Potser és com la vida d’una persona, i la vellesa de Holywater s’assembla a la seva infància. No voldria que sonés la cosa a crítica destructiva. Encara segueixo sense entendre perquè aquest grup no es troba a la primera línia de les preferències indies, si és que aquesta maleïda etiqueta vol dir quelcom. Tanmateix, tinc el regust amarg de pensar que el millor de Holywater ja ha estat tocat. I tot (i si se’m permet la descàrrega) per la incultura musical d’aquesta societat que no catalitza els seus artistes i que fa que Lucía li canti l’Himno Galego a Feijoo i Rajoy perquè ells no se’l saben. No té gaire a veure amb el tema aquest darrer detall (o sí), però si no ho dic rebento.

Tornen els grisos | Volven os grises

Els Mossos d’Esquadra desallotgen l’edifici central de la Universitat de Barcelona amb una violència increïble. Si les parets parlessin plorarien de ràbia i vergonya. Medalla d’INDECÈNCIA  I HIPOCRESIA per al Rector i especialment per al Conseller d’Interior. Només es pot exigir la dimissió fulminant dels dos.

Os Mossos d’Esquadra desaloxan o edificio central da Universitat de Barcelona cunha violencia incribel. Se as paredes falasen chorarían de rabia e vergoña. Medalla de INDECENCIA E HIPOCRISÍA para o Rector e especialmente para o Conseller d’Interior. Só se pode esixir a dimisión fulminante dos dous.

hipocresia

f. [LC] Simulació de qualitats i de sentiments que hom no té.

hipocrisía

s  f Finximento de calidades, ideas ou sentimentos contrarios aos que alguén realmente sente.

Actualització: | Actualización:

Més del mateix | Máis do mesmo: http://www.vilaweb.tv/?video=5596

Xullo | Juliol


Do álbum Outras fotos

Di o Ender84, de ¿Quien es Ender?:

Diu l’Ender84, de ¿Quien es Ender?:

 

Otra noche que no consigo dormir. Maldito calor. Maldito insomnio. Jodido Julio. La neurona está cocida. No da para más.

Di o Jordi, de Gumets:

Diu en Jordi, de Gumets:

 

el juliol és tonto. és un mes indecís que no s’acaba de decidir a ser juny o a ser agost, i això em rebenta perquè no sé del tot com prendre’m el temps que gasto. el juny, el maleït juny, torna quan no encerto en què invertir l’estona. és llavors quan amb els nervis a flor de pell m’assento davant la finestra i intento calmar-me l’ànim amb algun vici moderat, observant com en les finestres de més enllà també hi ha gent que pensa en els llums d’altres finestres de juliol.

Eu digo:

Sempre dixen que Barcelona é unha moi boa cidade para vivir, exceptuando os meses de xullo e agosto. E dicíao así, como unha frase feita, un topicazo. Este verán, o primeiro da miña vida sen vacacións stricto senso, é duro de roer. Non sei se é polo feito de pasalo nesta cidade (qué ruído fan as motos en xullo) ou simplemente porque a carreira de fondo, ao final, cansa. Iso si: anímame moito a “solidariedade blogueira”.

Jo dic:

Sempre he dit que Barcelona és una molt bona ciutat per viure, tret dels mesos de juliol i agost. I ho deia així, com si fos una frase feta, un topicàs. Aquest estiu, el primer de la meva vida sense vacances stricto senso, és difícil de pair. No sé si és pel fet de passar-lo en aquesta ciutat (quin soroll fan les motos al juliol) o simplement perquè la carrera de fons, al final, cansa. Això sí: m’anima molt la “solidaritat blocaira”.

 

Hereu


Foto d’edeidin

Este parágrafo quedara pendurado no meu escritorio. Xa é de hai uns cantos días:

Hoxe vin ao alcalde de Barcelona no Carrer Nou de la Rambla. A historia poñerao no seu lugar: ninguén falará del. Están de moda os políticos escandalosamente grises. Mais cada día aparecen, só no blogomundo, mil respostas de cores a cada pincelada gris-centrista. “Todos os extremos son malos”. Manda carallo. É moi divertido xogar a ser o centro. Os demais quedan automaticamente nos extremos.

Aquest paràgraf s’havia quedat penjat al meu escriptori. És de fa uns quant dies:

Avui he vist l’alcalde de Barcelona al Carrer Nou de la Rambla. La història el posarà al seu lloc: ningú en parlarà. Estan de moda els polítics escandalosament grisos. Però cada dia apareixen, només a la blogosfera, mil respostes de colors a cada pincellada gris-centrista. “Tots els extrems són dolents”. Té collons. És molt divertit jugar a ser el centre. Els altres queden automàticament als extrems.