Confiança en el Govern | Confianza no Govern

Ahir em va alegrar l’esmorçar la notícia que el Govern Català vol aconseguir que la meitat de les pel·lícules projectades als cinemes de Catalunya s’estrenin doblades o subtitulades en català. Als matins de TV3, aquest programa-tòtem, plantegeven la següent pregunta al públic (mantins.sí / matins.no):

Està d’acord que la meitat de les pel·lícules s’estrenin en català?

La resposta va ser contudent: 83% Sí. 17% No.

Al día següent la pregunta gira sobre el mateix tema, però amb un matís important:

El govern aconseguirà que la meitat de les pel·lícules s’estrenin en català?

La resposta també és contundent, però oposada: 21% Sí. 79% No.

És aquesta la perplexitat de la qual ens parlava l’Associació Catalana de Sociologia? La ciutadania no és ingénua i sap (sabem) que s’haurà d’enfrontar als bombarders mediàtics madrilenys (i d’altres “regions”, com ara La Voz Coz de Galicia), haurà de trencar-se el cap contra els tancs del front espanyolista PP-PSOE, arribar a acords complicats amb l’escut anti-míssils de les grans empreses de distribució… ben pensat jo també votaria Sí a la primera pregunta i No a la segona.

És una llàstima que aquesta sensació de “voler i no poder” estigui tan arrelada a la societat catalana. A Galiza encara no hem assumit el primer verb; ni parlar-ne del segon.

Onte aledoume o almorzo a nova de que o Govern catalán quere conseguir que a metade das películas proxectadas en Cataluña se estrenen dobrades ou subtituladas ao catalán. Nos matins de TV3, ese programa-tòtem, formulaban a seguinte pregunta ao público (mantins.sí / matins.no):

Está de acordo en que a metade das películas se estrenen en catalán?

A resposta foi contundente: 83% Si. 17% Non.

Ao día seguinte a pregunta xira sobre o mesmo tema, pero cun matiz importante:

O goberno conseguirá que a metade das películas se estrenen en catalán?

A resposta tamén é contundente, mais oposta: 21% Si. 79% Non.

É esta a perplexidade da que ens falaba a Associació Catalana de Sociologia? A cidadanía non é inxénua e sabe (sabemos) que terá que enfrontarse aos bombardeiros mediáticos madrileños (e doutras “rexions”, como La Voz Coz de Galicia), terá que escornarse contra os tanques da fronte españolista PP-PSOE, chegar a acordos complicados co escudo anti-misís das grandes empresas de distribución… ben pensado eu tamén votaría Si á primeira pregunta e Non á segunda.

É unha mágoa que esta sensación de “querer e non poder” estea tan enraizada na sociedade catalana. En Galiza índa non asumimos o primeiro verbo; nin falar do segundo.

Parte 2 | Part 2


Capítulo 1:

El xa era oficiosamente licenciado. Escoitaba unha electrónica versión de The Funky Lowlives da Manteca de Dizzi Gillespie en Icat Fm (marabilla musical, 5 sabores para unha emisora imprescindíbel). Lía o artigo Pirateando Libros de Beliscos Pequenos. Nese intre non puido agardar máis para continuar o fío da Ouriceira. Aínda que ao final o parágrafo quedase un pouco recargado. A última hora renunciou a facer algunha referencia a Woody Allen, para non matar a anotación de pedantería.

Capítol 1:

Ell ja era oficiosament llicenciat. Escoltaba una electrònica versió de The Funky Lowlives de la Manteca de Dizzi Gillespie a Icat Fm (meravella musical, 5 gustos per a una emisora imprescindible). Llegia l’article Pirateando Libros de Beliscos Pequenos. En aquell moment no va poder esperar més per continuar el fil de A Ouriceira. Encara que finalment el paràgraf hagués quedat un xic recarregat. A darrera hora va renunciar de fer cap referència a Woody Allen per no matar el post de pedanteria.

[Foto de MorBCN en Flickr (cc)]