A resposta imprescindíbel á FAES | La resposta imprescindible a la FAES


Foto: Períodico La Democracia en Flickr

Penso que todas as mentes que realmente estean dispostas a recapacitar 5 minutos deberían ver este magnífico vídeo da entrevista a Francisco Pillado e Manuel Lourenzo n’A Nosa Terra. Aquí vos deixo algún anaco, mais toda a entrevista é para enmarcar.

(…)

Por que decidiron dar esta conferencia de prensa?
Manuel Lourenzo: Se a sociedade civil, se as institucións políticas non son quen de dar unha resposta, que sexamos cando menos as persoas. Isto foi o que nos moveu a Pancho e a min a actuar como cidadáns. É algo que fixemos sempre: cadaquén asóciase con quen ten próximo para defender o seu territorio cando é atacado. E o noso territorio neste caso é a lingua. Precisamente por iso, moléstalles, e teñen como obxectivo a súa desaparición. Eu pido que se as institucións en si non teñen forza para se enfrontar, porque non sexa político ou prudente, que sexamos as persoas as que reclamemos. Non podemos permitir que prosperen sen resposta estas campañas continuas, que buscan a eliminación do noso país.

(…)

A desmobilización, o silencio, ten que ver co feito de pensar que poida ser contraproducente responder a cuestións irracionais coma estas?

M.L.: Iso é peor, ese medo que temos, esa prudencia que non sei se nos é innata ou nos foi dada polo machacar continuo sobre as nosas conciencias. Pensamos sempre que é contraproducente falar. Eu a esta actitude chámolle guerracivilista ou española, así directamente. Xa dende os Austrias e Isabel a Católica até Francisco Franco Bahamonde, a actitude sempre foi a mesma cara a nós. Somos a parte que sempre perdeu a guerra, e non esta última, a invasión franquista, senón todas as anteriores.

(…)

Crec que totes les ments que realment estiguin disposades a recapacitar 5 minuts haurien de mirar aquest magnífic vídeo de l’entrevista a Francisco Pillado i Manuel Lourenzo a A Nosa Terra. Aquí us en deixo algun tros, però tota l’entrevista és per emmarcar.

(…)

Per que han decidit donar aquesta conferència de premsa?
Manuel Lourenzo: Si la societat civil, si les institucions polítiques no són capaces de donar una resposta, que siguem al menys les persones. Això ha estat el que ens ha mogut al Pancho i a mi a actuar com a ciutadans. És una cosa que hem fet sempre: cadascú s’associa amb qui té pròxim per defensar el seu territori quan és atacat. I el nostre territori en aquest cas és la llengua. Precisament per això, els molesta, i tenen com a objectiu la seva desaparició. Jo demano que si les institucions per si mateixes no tenen força per enfrontar-s’hi, perquè no sigui polític o no sigui prudent, que siguem les persones qui reclamem. No podem permetre que prosperin sense resposta aquestes campanyes contínues, que buquen l’eliminació del nostre país.

(…)

La desmobilització, el silenci, té a veure amb el fet de pensar pugui ser contraproduent respondre a qüestions irracionals com ara aquestes?

M.L.: Això és el pitjor, aquesta por que tenim, aquesta prudència que no sé si ens és innata o ens ha estat donada pel picar continu sobre les nostres conciències. Pensem que sempre és contraproduent parlar. A aquesta actitud jo li dic guerravivilista o espanyola, així directament. Ja des dels Àustries i Isabel la Catòlica fins a Francisco Franco Bahamonde, l’actitud sempre ha estat la mateixa cap a nosaltres. Som la part que sempre ha perdut la guerra, i no aquesta última, la invasió franquista, sino totes les anteriors.

(…)

Martin Niemöller

Acabo de descubrir, grazas ao interesantísimo artigo de Enrique Dans La red, la libertad y el salto generacional”, quen foi home que escribiu o celebérrimo poema Cando os nazis viñeron…”.

Aquí volo deixo, extraído da Wikipedia, para que practiquedes algo de alemán. Que o gocedes.

He descobert tot just ara, gràcies a l’interesantíssim article d’Enrique Dans La red, la libertad y el salto generacional”, qui va ser l’home que va escriure el celebèrrim poema “Quan els nazis van venir…”.

Aquí us el deixo, extret de la Wikipedia, perquè practiqueu una mica l’alemany. Espero que el gaudiu.

Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.

Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.

Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.

Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,
gab es keinen mehr,
der protestieren konnte.

Cando os nazis viñeron buscar aos comunistas,

gardei silencio,
porque eu non era comunista,

Cando encarceraron aos socialdemócratas,
gardei silencio,
porque eu non era socialdemócrata,

Cando viñeron buscar aos sindicalistas,
non protestei,
porque eu non era Publicado en libros | llibres, mundo binario | món binari, política

Donar una gla per fer cagar un roure


Foto: RyanMcD en Flickr (cc)

També té el seu encant. Llegir, llegir molt. Escoltar molta música. Tocar la guitarra. Cantar (o cridar). Actualitzar el bloc. Altres manualitats. Que en faríem de la música sense els silencis entre les notes? No sé si m’explico. La vida. Les pauses també són parts del ritme.

Ahir vaig conèixer durant un passeg en Tramvia una meravellosa frase feta: “donar una glar per fer cagar un roure“. Una ciutat que posa trossets de llibres als seus tramvies per al gaudir de les usuàries i els usuaris és una ciutat sana.

Tamén ten o seu encanto. Ler, ler moito. Escoitar moita música. Tocar a guitarra. Cantar (ou berrear). Actualizar o blogue. Outras manualidades. Que sería da música sen os silencios entre as notas? Non sei se me explico. A vida. As pausas tamén son parte do ritmo.

Onte coñecín nun paseo en Tranvía unha marabillosa frase feita: “dar unha landra para facer cagar un carballo“. Unha cidade que pon cachiños de libros nos seus tranvías para goce das usuarias e usuarios é unha cidade sa.

Parte 2 | Part 2


Capítulo 1:

El xa era oficiosamente licenciado. Escoitaba unha electrónica versión de The Funky Lowlives da Manteca de Dizzi Gillespie en Icat Fm (marabilla musical, 5 sabores para unha emisora imprescindíbel). Lía o artigo Pirateando Libros de Beliscos Pequenos. Nese intre non puido agardar máis para continuar o fío da Ouriceira. Aínda que ao final o parágrafo quedase un pouco recargado. A última hora renunciou a facer algunha referencia a Woody Allen, para non matar a anotación de pedantería.

Capítol 1:

Ell ja era oficiosament llicenciat. Escoltaba una electrònica versió de The Funky Lowlives de la Manteca de Dizzi Gillespie a Icat Fm (meravella musical, 5 gustos per a una emisora imprescindible). Llegia l’article Pirateando Libros de Beliscos Pequenos. En aquell moment no va poder esperar més per continuar el fil de A Ouriceira. Encara que finalment el paràgraf hagués quedat un xic recarregat. A darrera hora va renunciar de fer cap referència a Woody Allen per no matar el post de pedanteria.

[Foto de MorBCN en Flickr (cc)]

Que les? | Que llegeixes?

Apúntate a esta rede social de libros, Shelfari, e pon todos os teus libros (lidos, a ler, prestados, desexados…) nunha estantería que non ocupa nadiña. Amósallos a quen queiras, compárteos coas amizades, valóraos e coméntaos.

Velaquí a miña estantería: http://www.shelfari.com/xabre

Apunta’t a aquesta xarxa social de llibres, Shelfari,i posa tots els teus llibres (llegits, llegint, prestats, desitjats…) a un prestatge que no ocupa gens d’espai. Ensenya’ls a qui vulguis, comparteix-los amb les teves amistats, valora’ls i comenta’ls.

Aquí teniu la meva prestatgeria: http://www.shelfari.com/xabre