El gallec és útil

Això que llegeixes és un manifest espontani, viu, interactiu, lliure d’ideologia i afiliació política, amb el qual els sotasignants pretenem, des de la nostra humil experiència a l’estranger, desmentir el mite de que “el gallec no val per a res” o “només serveix a dins de Galícia”.

Tots els idiomes valen i per a molt.

A nosaltres, el gallec ens ha estat útil i segueix sent-nos útil a les nostres vides i aventures al món:

  1. El gallec ens ha facilitat l’aprenentatge d’altres idiomes: ens ha fet més senzilla la comprensió oral i escrita d’altres llengües, ens ha ajudat a identificar i pronunciar en altres idiomes sons que no existeixen en castellà i ens ha facilitat l’aprenentatge de noves estructures gramaticals.
  2. La capacitat de parlar gallec ha fet possible que ens comuniquem amb ciutadans de Portugal i Brasil (entre altres nacions possibles, les quals juntes sumen una població de 200 milions de persones).
  3. A l’estranger, el fet de parlar gallec i per tant comprendre el portugués ens ha donat un avantatge competitiu respecte altres treballadors, ja que a nivell internacional el coneixement d’idiomes sempre és un bonus, sigui l’empresa que sigui.

Per aquestes raons pràctiques, concluim, sense cap tipus de dubte, que el gallec també és útil fora de Galícia. Que no t’escalfin el cap dient que no.

Londres, 1 d’abril de 2009

Podeu llegir el manifest original i signar-lo a ogalegoeutil.wordpress.com

A resposta imprescindíbel á FAES | La resposta imprescindible a la FAES


Foto: Períodico La Democracia en Flickr

Penso que todas as mentes que realmente estean dispostas a recapacitar 5 minutos deberían ver este magnífico vídeo da entrevista a Francisco Pillado e Manuel Lourenzo n’A Nosa Terra. Aquí vos deixo algún anaco, mais toda a entrevista é para enmarcar.

(…)

Por que decidiron dar esta conferencia de prensa?
Manuel Lourenzo: Se a sociedade civil, se as institucións políticas non son quen de dar unha resposta, que sexamos cando menos as persoas. Isto foi o que nos moveu a Pancho e a min a actuar como cidadáns. É algo que fixemos sempre: cadaquén asóciase con quen ten próximo para defender o seu territorio cando é atacado. E o noso territorio neste caso é a lingua. Precisamente por iso, moléstalles, e teñen como obxectivo a súa desaparición. Eu pido que se as institucións en si non teñen forza para se enfrontar, porque non sexa político ou prudente, que sexamos as persoas as que reclamemos. Non podemos permitir que prosperen sen resposta estas campañas continuas, que buscan a eliminación do noso país.

(…)

A desmobilización, o silencio, ten que ver co feito de pensar que poida ser contraproducente responder a cuestións irracionais coma estas?

M.L.: Iso é peor, ese medo que temos, esa prudencia que non sei se nos é innata ou nos foi dada polo machacar continuo sobre as nosas conciencias. Pensamos sempre que é contraproducente falar. Eu a esta actitude chámolle guerracivilista ou española, así directamente. Xa dende os Austrias e Isabel a Católica até Francisco Franco Bahamonde, a actitude sempre foi a mesma cara a nós. Somos a parte que sempre perdeu a guerra, e non esta última, a invasión franquista, senón todas as anteriores.

(…)

Crec que totes les ments que realment estiguin disposades a recapacitar 5 minuts haurien de mirar aquest magnífic vídeo de l’entrevista a Francisco Pillado i Manuel Lourenzo a A Nosa Terra. Aquí us en deixo algun tros, però tota l’entrevista és per emmarcar.

(…)

Per que han decidit donar aquesta conferència de premsa?
Manuel Lourenzo: Si la societat civil, si les institucions polítiques no són capaces de donar una resposta, que siguem al menys les persones. Això ha estat el que ens ha mogut al Pancho i a mi a actuar com a ciutadans. És una cosa que hem fet sempre: cadascú s’associa amb qui té pròxim per defensar el seu territori quan és atacat. I el nostre territori en aquest cas és la llengua. Precisament per això, els molesta, i tenen com a objectiu la seva desaparició. Jo demano que si les institucions per si mateixes no tenen força per enfrontar-s’hi, perquè no sigui polític o no sigui prudent, que siguem les persones qui reclamem. No podem permetre que prosperin sense resposta aquestes campanyes contínues, que buquen l’eliminació del nostre país.

(…)

La desmobilització, el silenci, té a veure amb el fet de pensar pugui ser contraproduent respondre a qüestions irracionals com ara aquestes?

M.L.: Això és el pitjor, aquesta por que tenim, aquesta prudència que no sé si ens és innata o ens ha estat donada pel picar continu sobre les nostres conciències. Pensem que sempre és contraproduent parlar. A aquesta actitud jo li dic guerravivilista o espanyola, així directament. Ja des dels Àustries i Isabel la Catòlica fins a Francisco Franco Bahamonde, l’actitud sempre ha estat la mateixa cap a nosaltres. Som la part que sempre ha perdut la guerra, i no aquesta última, la invasió franquista, sino totes les anteriors.

(…)

Oh-My-God

As mentiras lingüicidas con premeditación e aleivosía chegan ao Reino Unido. Ollo á nova do Guardian (non un tabloide calquera): “Spanish speakers fight to save their language as regions have their say“. Hai que ter moi mala fe. Se eu digo que Feijoo come nenos cada día suficientes veces, o pobo acabará por darme a razón? Ademais esta vez acúsannos de vingativos. Esto ya es el súmmum, coño:

Les mentides llengüicides amb premeditació i traïdoria arriben al Regne Unit. Compte amb la notícia del Guardian (no un tabloide qualsevol): “Spanish speakers fight to save their language as regions have their say“. Si jo dic que en Feijoo menja nens cada dia prou vegades, el poble m’acabarà donant la raó? A més aquest cop ens acusen de venjatius. Esto ya es el súmmum, coño:

(…) But now Spanish speakers complain that their language is being marginalised by regional nationalists in revenge for the way their own languages were suppressed in the Franco years. They are appealing to the Spanish constitution, which guarantees the right to speak Spanish along with the three other official languages. (…)

(…) In Galicia, at least half of teaching must be in the regional tongue. Gloria Lago, a founder of Bilingual Galicia, said: ‘The children ask to be taught in Spanish and this is not allowed because the law prevents it. When the bell goes, they start speaking their own language. (…)

Confiança en el Govern | Confianza no Govern

Ahir em va alegrar l’esmorçar la notícia que el Govern Català vol aconseguir que la meitat de les pel·lícules projectades als cinemes de Catalunya s’estrenin doblades o subtitulades en català. Als matins de TV3, aquest programa-tòtem, plantegeven la següent pregunta al públic (mantins.sí / matins.no):

Està d’acord que la meitat de les pel·lícules s’estrenin en català?

La resposta va ser contudent: 83% Sí. 17% No.

Al día següent la pregunta gira sobre el mateix tema, però amb un matís important:

El govern aconseguirà que la meitat de les pel·lícules s’estrenin en català?

La resposta també és contundent, però oposada: 21% Sí. 79% No.

És aquesta la perplexitat de la qual ens parlava l’Associació Catalana de Sociologia? La ciutadania no és ingénua i sap (sabem) que s’haurà d’enfrontar als bombarders mediàtics madrilenys (i d’altres “regions”, com ara La Voz Coz de Galicia), haurà de trencar-se el cap contra els tancs del front espanyolista PP-PSOE, arribar a acords complicats amb l’escut anti-míssils de les grans empreses de distribució… ben pensat jo també votaria Sí a la primera pregunta i No a la segona.

És una llàstima que aquesta sensació de “voler i no poder” estigui tan arrelada a la societat catalana. A Galiza encara no hem assumit el primer verb; ni parlar-ne del segon.

Onte aledoume o almorzo a nova de que o Govern catalán quere conseguir que a metade das películas proxectadas en Cataluña se estrenen dobrades ou subtituladas ao catalán. Nos matins de TV3, ese programa-tòtem, formulaban a seguinte pregunta ao público (mantins.sí / matins.no):

Está de acordo en que a metade das películas se estrenen en catalán?

A resposta foi contundente: 83% Si. 17% Non.

Ao día seguinte a pregunta xira sobre o mesmo tema, pero cun matiz importante:

O goberno conseguirá que a metade das películas se estrenen en catalán?

A resposta tamén é contundente, mais oposta: 21% Si. 79% Non.

É esta a perplexidade da que ens falaba a Associació Catalana de Sociologia? A cidadanía non é inxénua e sabe (sabemos) que terá que enfrontarse aos bombardeiros mediáticos madrileños (e doutras “rexions”, como La Voz Coz de Galicia), terá que escornarse contra os tanques da fronte españolista PP-PSOE, chegar a acordos complicados co escudo anti-misís das grandes empresas de distribución… ben pensado eu tamén votaría Si á primeira pregunta e Non á segunda.

É unha mágoa que esta sensación de “querer e non poder” estea tan enraizada na sociedade catalana. En Galiza índa non asumimos o primeiro verbo; nin falar do segundo.

Galinux

Descubre esta xenial sistema operativo libre. Pode convivir perfectamente co Microsoft Windows no teu ordenador, ou sexa que non teñas medo. Fai a “transición democrática” con suavidade. Mesmo podes probalo directamente desde un CD, sen instalar nada. É a versión galega do xa case famoso Ubuntu. Visita a páxina oficial de Galinux para coñecer as súas cualidades, descárgao e sorpréndete.

Descobreix aquest genial sistema operatiu lliure. Pot conviure perfectament amb el Microsoft Windows al teu ordinador, o sigui que no tinguis por. Fes la “transició democràtica” amb suavitat. Fins i tot pots provar-lo directament des d’un CD, sense instalar res. És la versió gallega del gairebé famós Ubuntu. Visita la pàgina oficial de Galinux per conèixer les seves qualitats, descarrega’l i sorpren-te.

Donar una gla per fer cagar un roure


Foto: RyanMcD en Flickr (cc)

També té el seu encant. Llegir, llegir molt. Escoltar molta música. Tocar la guitarra. Cantar (o cridar). Actualitzar el bloc. Altres manualitats. Que en faríem de la música sense els silencis entre les notes? No sé si m’explico. La vida. Les pauses també són parts del ritme.

Ahir vaig conèixer durant un passeg en Tramvia una meravellosa frase feta: “donar una glar per fer cagar un roure“. Una ciutat que posa trossets de llibres als seus tramvies per al gaudir de les usuàries i els usuaris és una ciutat sana.

Tamén ten o seu encanto. Ler, ler moito. Escoitar moita música. Tocar a guitarra. Cantar (ou berrear). Actualizar o blogue. Outras manualidades. Que sería da música sen os silencios entre as notas? Non sei se me explico. A vida. As pausas tamén son parte do ritmo.

Onte coñecín nun paseo en Tranvía unha marabillosa frase feita: “dar unha landra para facer cagar un carballo“. Unha cidade que pon cachiños de libros nos seus tranvías para goce das usuarias e usuarios é unha cidade sa.

gla 9

Gla é landra en catalán. Esta mañá pensei que as anotacións curtas da Ouriceira non son haikus. Cismaba un nome mellor para dita categoría. Podía ser castaña, mais é palabra longa, e é ben sabido que non gosto das castañas. A landra gústame, para facer contrapeso aos ourizos. E máis me gusta aínda a estas alturas seguir descubrindo palabras en catalán. Gla (ou aglà) acaba de saír quentiña do diccionario. Xa que logo, quedan inauguradas as glans.

Gla es diu landra en gallec. Aquest matí he pensat que els posts curts de A Ouriceira no són haikus. Pensava en un nom millor per a aquesta categoria. Podia ser castanya, però és paraula llarga, i és sabut que no m’agraden les castanyes. La gla m’agrada, per fer contrapes als ourizos. I m’agrada més encara seguir descobrint paraules catalanes a aquestes alçades. Gla (o aglà) tot just ha sortit ben calenta del diccionari. Així doncs, queden inaugurades les glans.

A Laponia | Cap a Lapònia

Boy Elliot and The Plastic Bags será finalmente o grupo que representará a Galiza no Festival de Linguas Minorizadas de Laponia.

Parabéns para este grupo e para A polo ghit, o concurso que consegue cada ano que o concepto “canción do verán” non nos arrepíe. A canción Planeta 19 ten un punto que me lembra a Sidonie, o cal dito por min é toda unha louvanza. Déixovos co vídeo.

Boy Elliot and The Plastic Bags serà finalment el grup que representará Galiza al Festival de Llengües Minoritzades de Lapònia.

Enhorabona a aquest grup i a A polo ghit, el concurs que aconsegueix cada any que el concepte “cançó de l’estiu” no ens ensgarrifi. La cançó Planeta 19 té un punt que em recorda a Sidonie, la qual cosa dita per mi és tot un elogi. Us deixo amb el vídeo.

.

[gv data=”mXiv_obQ-y8″ width=”450″ height=”375″][/gv]

.

Mira Cousiña isto é así, / E os dous sabemos que non é normal. //  Non podes empezar, non podes aturar / Non podo entender porque a ti e a min / Non nos deixan xogar // Xa empezamos a bailar, / Dende moi cedo bate o mar // E hoxe sae o sol, as sombras xa se van / Xa podo entender por que a ti e a min / Non nos deixaban soñar // Din que a mais de mil anos luz / Hai un planeta para os dous // E temos que chegar, e temos que voar / Hoxe hai que sair vai puír as estrelas / Unha nave espacial

Vivemos sobre umha pele | Vivim sobre una pell

VIVEMOS SOBRE UMHA PELE. Voando percebe-se que a terra, orgánica e cultivável, é umha pele fina e mesmo descontínua sobre um mundo imenso e mineral. E nós com toda a nossa megalomania, habitamos sobre essa fina pele. E temo-nos polos donos do mundo.

Suso de Toro, Botelha ao mar (Março-2003)

VIVIM SOBRE UNA PELL. Volant es percep que la terra, orgànica i cultibable, és una pell fina i fins i tot discontínua sobre un món immens i mineral. I nosaltres amb tota la nostra megalomania, habitem sobre aquesta fina pell. I ens creiem els amos del món.

Traducció de l’original de Suso de Toro, Botelha ao mar (Março-2003)