Holywater Rock & Roll

Podedes ver todas as fotos no álbum Holywater 04.09.
Podeu veure totes les fotos a l’àlbum Holywater 04.09.

Os Holywater do Monasterio de onte eran moi diferentes aos de hai cinco anos alá por Marina. Polo medio, perdéralles bastante a pista, por primeira vez desde aquel prototipo de Ricardo e Saqués.

Alá estaba aquel arxentino imponente, Khatru, cando eu aínda non me afixera a ver ao Diego. A sala quentaba suficientemente o ambiente; non tardaron moito en poñer o aire acondicionado a tope xusto por riba da cabeza de Luis.

Teño que dicir que gocei como un anano, coma sempre. O que notei, e non sei se o saberei expresar, é que o “rango cañeiro-íntimo” se estreitou moitísimo dende a última vez que os vira en directo. E se facemos unha media nese rango, o listón sube cara o Rock & Roll. Moita rabia, moita endorfina descargada en directo con Ricardo apoiado costas con costas co Khatru. Martín movíase máis ca nunca. Para Luis nunca foi (digo eu) tan pequena a diferenza entre os míticos Disappointment e este grupo de pedaliños. Porque unha cousa que se pode observar é que as pedaleiras de Martín e Ricardo multiplícanse cos anos.

Dúas impresións se complementan (ou contradicen) en Holywater hoxe. Por unha banda a perda do extremo íntimo fai que o de onte fora o primeiro concerto no que non se me puxeron os pelos de punta. Claro que eu tamén cambiei, quizais aquela sensibilidade adolescente era cousa de adolescere. Por outra banda, se me cingo por un momento ao disco e esquezo o directo, hai un fino fío que conecta Tranquility co espírito das dúas maquetas, saltando Handle With Care e Sides. Escoitando Tranquility onte na cama tiña unha certeza semi-onírica de estar deitado no sofá do salón da casa de Lugo, e eu ter 16 anos, claro.

Se cadra é como a vida dunha persoa, e a vellez de Holywater parécese á súa infancia. Non quixera que soara a cousa a crítica destructiva. Aínda sigo sen entender porque este grupo non está na primeira liña das preferencias indies, se é que esta condenada etiqueta quere dicir algo. Porén, teño o regusto amargo de pensar que o mellor de Holywater xa foi tocado. E todo (e se se me permite o desafogo) pola incultura musical desta sociedade que non cataliza aos seus artistas e que fai a Lucía cantarlle o Himno Galego a Feijoo e Rajoy porque eles non o saben. Non ten moito que ver co tema este último detalle (ou si), mais se non o digo rebento.

Els Holywater del Monasterio d’ahir eren molt diferents d’aquells de fa cinc anys allà per Marina. En aquests anys, els havia perdut una mica de vista, per primer cop des d’aquell prototip de Ricardo i Saqués.

Hi havia aquell argentí imponent, Khatru, quan jo encara no m’havia acostumat a veure el Diego. La sala escalfava prou l’ambient; no van trigar molt a engegar l’aire condicionat al màxim just per sobre del cap d’en Lluís.

He de dir que vaig gaudir com un nen petit, com sempre. El que he notat, no sé si ho sabré expressar, és que el “rang canyer-íntim” s’ha estretat moltíssim des de l’últim cop que els havia vist en directe. I si fem una mitja d’aquest rang, el llistó puja clarament cap al Rock & Roll. Molta ràbia, molta endorfina descarregada en directe amb en Ricardo recolzant-se esquena amb esquena amb el Khatru. El Martín es movia més que mai. Per al Lluís (crec jo) mai no ha estat tan petita la diferència entre els mítics Disappointment i aquest grup de pedalets. Perquè una cosa que es pot observar és que les pedaleres de Martín i Ricardo es multipliquen amb els anys.

Dues impresions es complementen (o contradiuen) a Holywater avui. Per una banda la pèrdua de l’extrem íntim fa que el d’avui hagi estat el primer concert que no em va posar els pèls de punta. És clar que jo també he canviat, potser aquella sensibilitat adolescent era cosa d’adolescere. Per una altra banda, si em cenyeixo per un moment al disc i oblido el directe hi ha un fil prim que connecta Tranquility amb l’esperit de les dues maquetes, tot saltant Handle With Care i Sides. Escoltant Tranquility ahir al llit tenia una certesa semi-onírica d’estar estirat al sofá de la meva casa de Lugo, i jo tenir 16 anys, és clar.

Potser és com la vida d’una persona, i la vellesa de Holywater s’assembla a la seva infància. No voldria que sonés la cosa a crítica destructiva. Encara segueixo sense entendre perquè aquest grup no es troba a la primera línia de les preferències indies, si és que aquesta maleïda etiqueta vol dir quelcom. Tanmateix, tinc el regust amarg de pensar que el millor de Holywater ja ha estat tocat. I tot (i si se’m permet la descàrrega) per la incultura musical d’aquesta societat que no catalitza els seus artistes i que fa que Lucía li canti l’Himno Galego a Feijoo i Rajoy perquè ells no se’l saben. No té gaire a veure amb el tema aquest darrer detall (o sí), però si no ho dic rebento.

Unha reflexión sobre “Holywater Rock & Roll

Os comentarios están pechados.